AUTORA DEL POST: LAURA ABELLÓ – LLETRADA DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA
Quan l’Administració actua, de vegades, falla. En aquests casos, els ciutadans – interessats / afectats tenen diversos mitjans d’impugnació al seu abast:
- Impugnació a través de l’esmena dels errors materials, ja siguin de fet o aritmètics (art 109.2 de la llei 39/2015, d’1 d’octubre de procediment administratiu comú de les administracions públiques – LPAC).
- Impugnació per mitjà dels recursos ordinaris: 2.1) Recurs d’alçada i 2.2) Recurs potestatiu de reposició (articles 112 i 115 a 124 de la LPAC).
- Impugnació a partir dels mitjans extraordinaris, com són: 3.1) El recurs extraordinari de revisió (articles 113 i 115 a 120 i 125 a 126 de la mateixa LPAC) i 3.2) La revisió d’ofici (article 106 de la LPAC).
Abans de presentar el recurs o l’escrit d’impugnació cal estudiar molt bé l’estratègia. No serà el mateix, si els interessats estan a temps de poder interposar tots i cadascun dels recursos o no; o fins i tot, la seva estratègia dependrà (directament) dels motius que justifiquen la impugnació. En definitiva, cal estudiar molt bé la situació i valorar com afrontar-la. Totes aquestes qüestions tenen un àmbit molt ampli i en aquest post no es poden tractar totes, així que ho centrarem en les “difícils” relacions que hi ha, des del nostre punt de vista, entre la revisió d’ofici i els recursos ordinaris, concretament amb el recurs potestatiu de reposició.
En primer lloc, la primera qüestió o pregunta a plantejar-nos podria ser la següent: Com a interessat, puc interposar (dins el termini previst per a la interposició del recurs potestatiu de reposició – que l’art. fixa en 1 mes) aquest recurs i alhora, sol·licitar la revisió d’ofici per part de l’òrgan que ha dictat l’acte administratiu amb el qual s’està en desacord i consegüentment, es vol impugnar? Si tenim en compte el veritable sentit de la Llei 39/2015 en el seu conjunt, la resposta idònia és que no, atès que la via “preferent” sempre és la dels recursos administratius ordinaris (a saber: el recurs d’alçada i el potestatiu de reposició, segons si l’acte administratiu en qüestió esgota o no la via administrativa). Tot i així, la Llei ofereix una segona oportunitat a l’interessat que – per descuit o per desídia – ha deixat transcórrer el termini d’1 mes per a interposar el recurs administratiu que pertocava, brindant-li la possibilitat de sol·licitar la revisió d’ofici d’aquell acte administratiu que es considera nul de ple dret d’acord amb el que disposa l’article 106.1 de la Llei 39/2015: “que no hagin estat recorreguts dins de termini”; per tant, es refereix, en efecte, a actes administratius que, havent estat susceptibles de recurs administratiu ordinari, ja no ho són, degut a què es va deixar transcórrer el termini previst per a la seva impugnació (el que la doctrina administrativa qualifica com “actes ferms en via administrativa”). Per tant, quan un acte administratiu pateix un vici de nul·litat de ple dret, la llei atorga una possibilitat “extra” a l’interessat en el sentit que se li ofereixen dues possibilitats: primer de tot, fer ús de la via ordinària d’impugnació dels actes administratius mitjançant la interposició d’un recurs administratiu ordinari, i, només en cas que l’interessat deixi transcórrer el termini d’1 mes per a la interposició del recurs administratiu que pertoqui, pugui sol·licitar la revisió d’ofici d’aquell acte que entén que està viciat de nul·litat radical.
Tot i així, posant per cas que a l’interessat li transcorri el termini per interposar recurs ordinari i llavors sol·liciti la revisió d’ofici, cap la possibilitat que si la revisió d’ofici és desestimatòria, la impugni mitjançant un recurs administratiu ordinari (alçada o reposició depenent de qui resol la sol·licitud de revisió)? Doncs potser sí – la Llei no diu res al respecte – ja que realment el ciutadà no ha arribat a fer ús de la via ordinària i preferent que és la dels recursos administratius. Però aquesta interpretació és merament personal. (No ens consta que hi hagi pronunciaments jurisprudencials al respecte…).
En segon lloc, una altra qüestió no menys interessant a plantejar-se és: si l’Administració corresponent rep alhora un recurs potestatiu de reposició i la sol·licitud de revisió d’ofici, què hauria de fer? Tindria lloc un equivalent a la “pendència” jurisdiccional? En puritat, no trobem cap article en la Llei 39/2015 que impedeixi, en efecte, interposar a la vegada un recurs administratiu ordinari i una sol·licitud de revisió d’ofici sobre el mateix acte administratiu que suposadament està viciat de nul·litat de ple dret. En tal cas i d’acord amb el sentit exposat i pretès de la Llei, el més lògic i esperable seria que, atès que la “via preferent” és que l’interessat faci ús dels recursos administratius ordinaris, primer de tot, l’Administració hauria de resoldre el recurs potestatiu de reposició i en segon lloc, la sol·licitud de revisió d’ofici. Com resulta obvi, si el recurs potestatiu de reposició fundat en un supòsit de nul·litat de ple dret es desestima, també es desestimarà la sol·licitud de revisió d’ofici, podent inclús l’Administració (en virtut dels principis d’economia i eficiència administrativa) resoldre la sol·licitud de revisió d’ofici en la resolució del recurs potestatiu de reposició.
D’altra banda, cal tenir en consideració que, en cas que un interessat interposi alhora un recurs potestatiu de reposició contra un acte administratiu que entén nul de ple dret i sol·liciti també la revisió d’ofici d’aquest, atès que, l’article 106 parla de “revisió d’ofici”, realment ens trobaríem davant d’un cas en què l’Administració podrà decidir si admet la revisió d’ofici sol·licitada pel particular o no, però NO està obligada a donar tràmit a la sol·licitud de revisió d’ofici, extrem que no succeeix amb un recurs administratiu ordinari (el recurs potestatiu de reposició), que sí que està obligada a resoldre, en virtut de l’article 21 de la Llei.
Com a conclusió, podria ser que l’Administració cregués convenient resoldre primer el recurs potestatiu de reposició – perquè realment existeix una obligació legal de resoldre – i després la sol·licitud de revisió d’ofici – en una resolució a banda o en la mateixa resolució del recurs potestatiu de reposició –; o bé podria passar que, un cop resolt el recurs de reposició, es s’inadmetés a tràmit la sol·licitud de revisió d’ofici – igualment en una resolució a banda o en la mateixa resolució del recurs potestatiu de reposició –, ja que no té sentit admetre-la a tràmit si el sentit de la resolució de la revisió d’ofici serà el mateix que resolgui el recurs potestatiu de reposició.
Per últim, no és menys important realitzar una reflexió sobre el fet que: si primer s’interposa un recurs de reposició i després se sol·licita la revisió d’ofici, hauríem de garantir que qui resol ambdues qüestions no pugui ser la mateixa persona / mateix òrgan (per garantir el compliment dels principis previstos a l’art 3.1 c) de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic)?
En la línia de l’exposat, en cas que òrgans diferents resolguessin – simultàniament o successivament – el recurs de reposició i la revisió d’ofici, podria ser que el ciutadà obtingués resolucions contradictòries – evidentment no es podria resoldre la revisió d’ofici en la resolució del recurs potestatiu de reposició –, fet que no seria gaire convenient de cara a la inseguretat jurídica que podria suposar.